Dolços i poesia

És quan dormo que hi veig clar,

foll d'una dolça metzina,

amb perles a cada mà,

visc al cor d'una petxina.

Així proclamava Josep Vicenç Foix el 1953 els seus orígens sarrianencs. I és que a l'escut de l'antiga vila de Sarrià hi llueixen, cèntriques, quatre petxines.

I les petxines són, precisament, el dolç estrella de la pastisseria oberta pels pares del poeta -Josep Foix i Ribera i Paulina Mas i Rubinat- l'any 1886. 

Coneguda com El Foix de Sarrià des d'aleshores ençà la pastisseria ha esdevingut un referent en l'elaboració de rebosteria artesanal catalana. Pastissets, galetes, torrons i d'altres exquisideses guarneixen la botiga modernista que presideix la plaça de Sarrià des de finals del segle XIX. Sens dubte un bombó per fora, i per dins.

 

J.V. Foix va treballar durant molts anys de pastisser abans de dedicar-se a la literatura. Va viure, per tant, envoltat d'art, de l'art que embolcalla l'execució de qualsevol peça de rebosteria, i potser és per això que la seva poesia desprèn una certa dolcesa romàntica.

Us recomanem d'entrar al Foix de Sarrià i deixar-vos endur per l'impacte visual d'observar les vitrines plenes de dolços perfectament alineats, talment guerrers del plaer, per decidir, al final, quin tresor us emporteu a casa.

Pastissos i poesia, una dolça combinació a tenir en compte. Des del cor de Sarrià al món.

La portorriqueña

L'amor, que sempre és un motor, és el punt de partida de la història d'aquest establiment.

Corria l'any 1902 quan un jove "indiano" barceloní tornava feliç de les Amèriques de la mà de La Portorriqueña, una alegre mulata que el va seduïr en una de les caluroses nits de Puerto Rico.

L'exotisme de la noia, ja us podeu imaginar, va causar un gran revolt al barri del Raval, que s'estengué ràpidament per tot Barcelona.

Va ser aleshores quan aquell jove, extasiat per les dolceses de la jove i havent après a Amèrica l'art de moldre cafè, va decidir obrir l'establiment que ara ocupa el num. 25 del carrer de Xuclà de Barcelona i dedicar-lo a la seva Portorriqueña, com anomenava tothom a l'alegre mulata.

 Un cop vençuda la curiositat dels habitants de Barcelona per apropar-se a la exòtica forastera, l'establiment va començar a veure com augmentava la clientela gràcies a la qualitat dels seus productes i de la seva elaboració.

No sabem pas com va acabar la història d'amor entre el català i la Portorriqueña, però quan un s'ha pres un cafè artesanalment mòlt i torrat pels mestres que continuen al capdavant de la botiga, no pot evitar pensar que sí, que sense dubte la història va acabar bé.

Un secret: si entreu a La Portorriqueña abans de les 11h del matí, podreu veure el procés de moldre i torrar el cafè en directe i, de pas, extasiar-vos vosaltres també amb l'aroma insconfusible que se'n desprèn. Us semblarà veure a La Portorriqueña seduïnt la clientela darrera del mostrador.

La Barcelona de Lolita Bosch

La família del meu pare és una novel.la de Lolita Bosch i és, a la vegada, un llibre d'història. Un recorregut per la Barcelona dels darrers 200 anys.

A més d'aplegar centenars de referències històriques, el text aplega un munt de referències personals. És, doncs, una novel.la vital; en el sentit de biogràfica, però també en el sentit de necessària.

Com una expiació, Lolita Bosch, la narradora més personal de la literatura catalana i espanyola actuals, fa l'esforç de summergir-se en la seva pròpia història, la de la familia del seu pare. Envoltada de referències de la capital catalana i de més enllà, de Mèxic, de Menorca, de tots els espais que la biografia de l'escriptora i la dels seus familiars han recorregut, La família del meu pare, s'atura en certes experiències vitals per relacionar-les amb els seus avantpassats i per explicar-nos com aquests van ser personatges cabdals de la cultura i la política catalana de la Barcelona de finals del XIX.

Sense desvetllar els secrets que guarda la narració, només us avançaré que l'autora fa un repàs d'alguns dels moments determinants de la cultura catalana moderna, des de la fi de la 2ª República, fins a la bomba del Liceu passant per la creació del Nautilus de Narcís Monturiol o la construcció del Port de Barcelona.

Comunicadora eficaç i generosa, Lolita Bosch ofereix un relat rigorós i apassionat. Una història que flueix, que té vida pròpia i que vol ser explicada. 

La Lolita porta la literatura al nom i la història al cognom i això es tradueix en un encaix perfecte, que transforma un treball històric excel.lent en una gran novel.la.

Una novel.la que farà les delícies dels qui disfrutin descobrint Barcelona.

Fruits secs des de 1924

Si passeu pel carrer dels sombrerers de Barcelona, just al costat d'una de les façanes de Sta. Maria del Mar, trobareu una botiga on sembla que el temps s'hagi aturat.
Potser us semblarà que hi podríeu trobar un senyor amb barret de copa i bastó acompanyat d'una senyora amb vestit de puntes i ombrel.la, i molt probablement era així, a principis del segle XX quan Josep Gispert va fundar aquest establiment, un dels més antics de la ciutat.

Des del seu neixement, el 1924, la història de la Casa E&A Gispert transcorre en paral.lel a la història de la ciutat. 

En els seus inicis fou un magatzem on s'hi guardava productes importats d'Amèrica. Productes que feia ben poc que entraven a Catalunya de la mà dels "americanos", els comerciants que s'enriquiren amb la compra-venta de productes en terres americanes- cafè, cacau, espècies, tè, etc. Més endavant els seus propietaris, Enric i Alfons Gispert, les inicials dels quals el seu pare va voler incloure al nom de l'establiment, van anar especialitzant-se en la torrefacció de cafè, gra i fruita seca fins arribar a conseguir, després de molts anys de feina, el grau de Mestres Torradors.

D'aquest ofici n'ha quedat bona part a la botiga a través de la particular olor que se'n desprèn només entrar-hi. I és que actualment encara es torra la fruita artesanalment en els mateixos forns on es feia a principis del segle XX.
Entrar a la Casa Gispert, amagada en un dels estrets carrers de la ciutat medieval, és, sens dubte, un plaer pels sentits.

Un secret: tal com ens informa Jaume Uñó, a la façana de la botiga s'hi pot llegir la data de 1851,  data que no correspon amb la fundació del negoci de Josep Gispert sinó amb l'any de creació del local, originalment dedicat a la comercialització d'escombres.